PER CULPA DE WEMBLEY SOC TAXISTA

Hola

Tornem a escriure a aquest blog.
D’aquí a dos dies farà 25 anys del viatge mes al·lucinant seguint al BARÇA.
Per culpa d’aquell viatge jo soc taxista.

Si per culpa del viatge a wembley jo soc taxista. Treballava a una empresa d’estampació.
Un bon dia van posar les entrades per la final a la venta i cap allà. Dos nits abans, dormint al carrer per aconseguir-les. Aquest era el millor sistema de venta d’entrades, evites la revenda. El que esta allà dos nits, realment vol les entrades, no son per revendre, com ara passa amb la venta online.
Be un cop tenia les entrades, cap a la feina i bronca per faltar dos dies i a sobre l’hi demano una setmana de festa per anar a Londres. El Masca, evidentment em va dir que no però que saben com era jo amb el futbol em deixava la tarda del partit lliure. En fi, tu mateix l’hi vaig dir.
Arriba el diumenge abans de la final, carreguem el Seat Ronda, la dona jo i un altre parella i cap a Londres.
Vàrem arribar a Londres el dilluns de matinada sense passar no poques peripècies pel camí.
Per exemple, el col·lega anava carregat de tot pel viatge però li vam fotre la por al cos, que els filtres policials l’hi trobarien tota la merda i ens arruïnarien la final i a 20km de Cherburgo vam parar a la cuneta i ho va enterrar tot, nomes varem salvar l’alcohol.
L’idea era travessar el canal de la manega per Cherburgo i tornar pel mateix port. Doncs sorpresa!! Al anar a comprar el bitllets els unics que quedaven era Cherburgo- Portsmouth i Portsmouth – Le Havre. Alla van començar les tensions amb el col·lega perquè tenia allò enterrat allà i no arribaríem pel mateix lloc. Volia tornar enrere però l’últim ferry del dia era a punt de sortir i no hi havia possibilitats. Ok, comprem els bitllets i seguent problema, la seva parella era Equatoriana i no tenia visat per entrar a Anglaterra, a França no li feia flata perquè era en transit però per Anglaterra si, total que s’els emporta la policia a ells dos cap unes oficines i nosaltres la cotxe.
S’apropava l’hora del Ferry i ells no tornaven, jo no sabia que fer, perquè dúiem poca pasta i ja l’aviem gastat  en aquells bitllets, no podíem comprar altres, però 10m abans de tancar l’embarcament vàrem poder fotre el cotxe dins el ferry i cap a Portsmouth.
Al arribar, exhaustius controls de la policia anglesa al sortir del ferry, tots els que veníem per la final erem registrats i els cotxes també. I per fi enfilem cap a Londres. Al arribar a Londres era de nit ja, tots al cotxe dormint i jo enfilo cap a wembley.
La intenció era aparcar allà, com eran dos dies abans del partit i així ja el tenim a puesto al sortir. Wembley era ple de seguretat i no et deixaven aparcar allà. Total donant voltes vaig veure un parking gran d’una espècie de carrefour i allà ens vam quedar aparcats a dormir!!
Al despertar-nos, era un barri que tot eren negres, una mica d’impressió però alal es va quedar el cotxe, varem agafar un bus i cap al centre. Alla cada parella va anar pel seu compte, ja hi havia mal rotllo. Vam quedar de retrobar-nos per tornar al cotxe a dormir amb l’últim bus .
El barri on erem era Neasden, ven a prop de Wembley. A Victòria station agafem el últim bus cap allà i aquest bus resulta que al ser l’últim nomes feia la meitat del recorregut. Joder estàvem encara a uns quants km s del lloc. El conductor del bus, va aparcar el bus a la cotxera, va agafar el seu Renault 5 i ens va portar fins el parking on teníem el cotxe, vamos! Igual que els buserus d’aquí.
Per fi arriba  el dia del partit, tot el dia per la city amb els de la Sampdoria i a mitja tarda ens retrobem amb aquell parell per anar cap al camp, allà ja ens havien juntat varis, en Xavi un col·lega dels dos i l’isidro, col·lega d ell amb el que faria despres tots els viatges seguint el BARÇA, ens varem fer molt amics.
La final que dir? Brutal, recordo quan van posar la cançó Barcelona de la Montserrat Caballé i en Freddy Mercury, gallina en piel.
Vam veure el partit junts tots allà a la fila 12 de tribuna, tirant cap el corner i el deliri amb el gol de Koeman. Quan el gol vaig perdre de vista la meva ex dona, tothom abraçant-nos i quant la busco estava enfilada a la valla celebrant el gol davant dels jugadors que van venir allà a abraçar-se.
Per fi CAMPIONS D’EUROPA. Avui en dia es mes normal guanyar una campions però abans final de copa d Europa era igual a drama, la de Sevilla me la vaig evitar per la mili però la d’Atenes no.
Era brutal l’alegria que un sentia. A una botiga de pakis vam comprar vi espumós i a una gespa ens el vam fotre i celebrar.
Despres no trobàvem el cotxe, vam trigar l’hostia en trobar-lo i això que estàvem al costat.
Per fi el trobem, portem al Isidro cap a Chelsea on tenia ell el seu Seat Malaga i tirem cap Portsmouth.
No hi havia manera de sortir de Londres, al final un taxista ens va fer-lo seguir per sortir, ens va deixar a prop de la M25 , ens diu l’agafeu i la primera sortirà us portarà al port. Però com tot va al reves allà, vam agafar la ronda aquesta al reves i al final quasi perdem el el ferry.
Al arribar a le Havre, van començar les discussions amb el col·lega, ell volia tornar a Cherburgo a buscar tot el haxis i la coca i la resta li dèiem que no, va estar a punt de que el deixéssim tirat a França en una de les discussions.
Sort que no vam tornar , a l’alçada de Limoges ens para la policia de duanes i ens van registrar el cotxe amb gossos i tot. El cap de la patrulla era un espanyol de Saragossa i madridista i va provar tot per fotrens i a sobre ens ho deia, que no s alegrava gens de que el Barça hagués guanyat la copa d’Europa.
Per fi vam poder arribar a Premia a deixar el col·lega i parella i el que faltava em va robar un souvenir que portava pel meu fill, un bus de dos pisos de joguina, vam discutir, l hi vaig registrar la seva bossa i allà estava. El recupero i apa, fins avui, mai mes he parlat amb ell.

Be al arribar a la feina el dilluns següent, evidentment la carta de despido i als 15 dies al carrer i a estudiar el carnet del taxi.