Hola
Tornem a escriure a aquest blog.
D’aquí
a dos dies farà vint-i-cinc anys del viatge més al·lucinant seguint al BARÇA.
Per culpa d’aquell viatge jo soc taxista.
Si per culpa del
viatge a Wembley jo soc taxista. Treballava a una empresa d’estampació.
Un bon dia van
posar les entrades per la final a la venda i cap allà. Dues nits abans, dormint
al carrer per aconseguir-les. Aquest era el millor sistema de venta d’entrades,
evites la revenda. El que està allà dues nits, realment vol les entrades, no son
per revendre, com ara passa amb la venda en línia.
Bé un cop tenia
les entrades, cap a la feina i esbroncada per faltar dos dies i a sobre l’hi demano
una setmana de festa per anar a Londres. El Masca, evidentment em va dir que no, però que saben com era jo amb el futbol em deixava la tarda del partit lliure. En
fi, tu mateix l’hi vaig dir.
Arriba el
diumenge abans de la final, carreguem el Seat Ronda, la dona jo i una altra parella i cap a Londres.
Vàrem arribar a
Londres el dilluns de matinada sense passar no poques peripècies pel camí.
Per exemple, el col·lega
anava carregat de tot pel viatge però li vam fotre la por al cos, que els
filtres policials l’hi trobarien tota la merda i ens arruïnarien la final i a
20 km de Cherbourg vam parar a la cuneta i ho va enterrar tot, només vàrem
salvar l’alcohol.
La idea era travessar
el canal de la mànega per Cherbourg i tornar pel mateix port. Doncs sorpresa!! En anar a comprar els bitllets els únics que quedaven era Cherbourg- Portsmouth i Portsmouth
– Le Havre. Allà van començar les tensions amb el col·lega perquè tenia allò enterrat
allà i no arribaríem pel mateix lloc. Volia tornar enrere però l’últim ferri
del dia estava a punt de sortir i no hi havia possibilitats. D'acord, comprem els
bitllets i següent problema, la seva parella era Equatoriana i no tenia visat
per entrar a Anglaterra, a França no li feia falta perquè era en trànsit però per
Anglaterra si, total que se'ls emporta la policia a ells dos cap a unes oficines
i nosaltres al cotxe.
S’apropava l’hora
del Ferri i ells no tornaven, jo no sabia que fer, perquè dúiem poca pasta i ja
l’havíem gastat en aquells bitllets, no podíem
comprar altres, però 10 m abans de tancar l’embarcament vàrem poder fotre el
cotxe dins el ferri i cap a Portsmouth.
En arribar,
exhaustius controls de la policia anglesa en sortir del ferri, tots els que veníem
per la final érem registrats i els cotxes també. I per fi enfilem cap a
Londres. En arribar a Londres era de nit ja, tots al cotxe dormint i jo enfilo
cap a Wembley.
La intenció era aparcar
allà, com eren dos dies abans del partit i així ja el tenim a lloc en sortir.
Wembley era ple de seguretat i no et deixaven aparcar allà. Total donant, voltes vaig veure un pàrquing gran d’una espècie de Carrefour i allà ens vam quedar
aparcats a dormir!!
En despertar-nos,
era un barri que tot eren negres, una mica d’impressió però allà es va quedar
el cotxe, vàrem agafar un bus i cap al centre. Allà cada parella va anar pel
seu compte, ja hi havia mal rotllo. Vam quedar de retrobar-nos per tornar al
cotxe a dormir amb l’últim bus .
El barri on érem
era Neasden, ven a prop de Wembley. A Victòria station agafem l'últim bus cap allà
i aquest bus resulta que en ser l’últim només feia la meitat del recorregut.
Collons estàvem encara a uns quants km s del lloc. El conductor del bus, va
aparcar el bus a la cotxera, va agafar el seu Renault 5 i ens va portar fins al pàrquing on teníem el cotxe, vamos! Igual que els buserus d’aquí.
Per fi
arriba el dia del partit, tot el dia per
la city amb els de la Sampdoria i a mitja tarda ens retrobem amb aquell parell
per anar cap al camp, allà ja ens havien ajuntat varis, en Xavi un col·lega dels
dos i l’isidro, col·lega d'ell amb el que faria després tots els viatges
seguint el BARÇA, ens vàrem fer molt amics.
La final que dir?
Brutal, recordo quan van posar la cançó Barcelona de la Montserrat Caballé i en
Freddy Mercury, gallina en piel.
Vam veure el
partit junts tots allà a la fila 12 de tribuna, tirant cap al córner i el
deliri amb el gol de Koeman. Quan el gol vaig perdre de vista la meva ex dona,
tothom abraçant-nos i quan la busco estava enfilada a la tanca celebrant el
gol davant dels jugadors que van venir allà a abraçar-se.
Per fi CAMPIONS D’EUROPA.
Avui en dia és més normal guanyar una campions però abans final de copa d'Europa
era igual a drama, la de Sevilla me la vaig evitar per la mili però la d’Atenes
no.
Era brutal l’alegria
que un sentia. A una botiga de pakis vam comprar vi espumós i a una gespa ens
el vam fotre i celebrar.
Després no trobàvem
el cotxe, vam trigar l’hòstia en trobar-lo i això que estàvem al costat.
Per fi el trobem,
portem a l'Isidro cap a Chelsea on tenia ell el seu Seat Màlaga i tirem cap Portsmouth.
No hi havia manera
de sortir de Londres, al final un taxista ens va fer-lo seguir per sortir, ens
va deixar a prop de la M25 , ens diu l’agafeu i la primera sortirà us portarà
al port. Però com tot va al revés allà, vam agafar la ronda aquesta al revés i
al final quasi perdem el ferri.
A l'arribar a Le Havre, van començar les discussions amb el col·lega, ell volia tornar a
Cherbourg a buscar tot el haxis i la coca i la resta li dèiem que no, va estar
a punt de què el deixéssim tirat a França en una de les discussions.
Sort que no vam
tornar, a l’altura de Limoges ens para la policia de duanes i ens van
registrar el cotxe amb gossos i tot. El cap de la patrulla era un espanyol de Saragossa
i madridista i ho va provar tot per fotre'ns i a sobre ens ho deia, que no s'alegrava gens que el Barça hagués guanyat la copa d’Europa.
Per fi vam poder
arribar a Premia a deixar el col·lega i parella i el que faltava em va robar un
souvenir que portava pel meu fill, un bus de dos pisos de joguina, vam
discutir, l'hi vaig registrar la seva bossa i allà estava. El recupero i apa,
fins avui, mai més he parlat amb ell.
Bé en arribar a
la feina el dilluns següent, evidentment la carta de despido i al cap de 15 dies al
carrer i a estudiar el carnet del taxi.
0 Comentaris